- Publicacions
- Classificació d'anys pluviomètrics
- Evolució de les extraccions
- Cicle de l'aigua
L’aigua del riu és objecte de nombrosos abocaments d’aigües residuals domèstiques i industrials produïts al llarg de tot el seu traçat, que configuren al riu un aspecte poc agradable que fins i tot fou objecte d’alguna cançó per part d’algun grup musical del moment (figura 2).
L’aigua de l’aqüífer pateix una salinització progressiva produïda per la sobreexplotació efectuada en èpoques anteriors, la qual cosa va provocar i encara provoca una diferència de gradients afavorint l’entrada d’aigua de mar.
Al municipi de Molins de Rei, amb la nova resclosa, el riu agafa amplades de 140-150 m.
Al municipi de Sant Vicenç dels Horts, davant les basses de recàrrega, hi ha un primer coll d’ampolla amb amplades del riu de 100 m .
Al municipi de Sant Joan Despí, al punt de creuament de l’AVE, hi ha un dels trams més conflictius del traçat del riu on aquest agafa amplades de menys de 80 m entre motes i a més el riu presenta un meandre força tancat. En alguns punts el llit estricte del riu pren amplades inferiors a la meitat d’aquesta amplada.
En terme de Sant Boi de Llobregat - Cornellà de Llobregat a partir del pont de la C-245 que connecta aquestes dues poblacions i fins al pont de l’autovia C-31 la llera passar a tenir entre 200 i 250 m d’amplada.
Ja en terme d’ El Prat de Llobregat, es produeix un estretament important de la llera amb amplades de 150 m en la zona dels viaducte dels trens de Rodalies i de l’AVE on amb prou feines passaria una avinguda amb període de retorn de 100 anys.
Finalment en el tram final el riu recupera l’amplada fins a 250 m.
-
El Canal de la Infanta Carlota: Va ser el primer canal a construir-se, inaugurant-se l’any 1819. Situat al marge esquerra del riu, del qual aleshores en prenia les seves aigües. Amb una llargada de 17 km de canalitzacions principals havia de permetre el reg d’unes 3.000 ha, de les quals 1.200 corresponien a la comarca estricta del Baix Llobregat, entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà i L’Hospitalet de Llobregat; fins al barri de Sants i la part sud de Montjuïc, ja dins el terme de Barcelona.
-
El Canal de la Dreta : Si bé es començà a gestar al mateix moment que el de l’esquerra, no va ser inaugurat fins anys més tard, desprès de resoldre diferents problemes de drenatge i abastament de cabals, l’any 1858. Situat al marge dret del riu, del qual també en prenia les seves aigües. Amb uns 14 km de canalitzacions principals regava al voltant de 1.900 ha de camps agrícoles compresos entre Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat i el Prat de Llobregat fins a la platja a llevant de la Ricarda (delta central).
-
La xarxa de Corredoresdel Delta : Construïdes entre els segles XVIII i XIX, varen permetre la dessecació del Delta. Es tractava d’una xarxa formada per 20 km de canalitzacions que foren concebudes inicialment per realitzar la funció de drenatge i per evitar la salinització dels terrenys, ja que en aquesta zona el nivell de les aigües freàtiques es troba entre 0,5 i 1 m de profunditat respecte la superfície del terreny. Només permetia el seu ús com a aigua de reg quan aquesta no era massa salada, ja que es barrejava amb l’aigua de pluja, drenatge dels camps i aigua de l’aqüífer superficial.
-
El Canal de la Infanta: Amb la construcció de la derivació Anoia- Rubí, l’any 1968, va deixar de derivar cabals d’aigua del riu Llobregat per derivar aigües que provenen dels efluents de la riera de Rubí que alhora s’alimenta dels efluents de les EDAR de Terrassa i Rubí i del riu Anoia. Són aigües de qualitats diferents en funció de la seva procedència. Actualment els cabals derivats son els mateixos tot i que la superfície a abastar s’ha reduït fins a l’entorn de 420 ha. (veure més informació a l’apartat sobre el riu Llobregat). La qualitat de l’aigua d’aquest canal ha millorat amb la implantació de tractaments terciaris a les EDARs respectives.
-
El Canal de la Dreta: Encara avui és vigent la concessió d’aigües del riu i, degut a les millores en la qualitat de l’aigua succeïdes en els darrers 50 anys, actualment és l’aigua de millor qualitat que és emprada pel reg en termes de salinitat (característica més destacable de les aigües al Delta). La superfície de reg que abasteix és de l’entorn d’unes 1.240 ha. Per a èpoques de sequera o d’escassetat de recursos hídrics, es preveu la reutilització de les aigües que genera el tractament terciari de la EDAR del Baix Llobregat i que desprès rep un tractament addicional a la planta d’electrodiàlisi reversible construïda a Sant Boi de Llobregat amb la finalitat de reduir-ne la salinitat i assolir la qualitat acceptable des del punt de vista agronòmic.
-
La xarxa de Corredores del Delta: L’efluent de la EDAR de Gavà- Viladecans és abocat en un punt de la xarxa que el distribueix per tota la superfície agrícola del Delta occidental. Aquesta aigua es barreja amb l’aigua de pluja, del drenatge dels camps i de l’aqüífer superficial, realitzant les canalitzacions una doble funció: com a xarxa de reg i com a xarxa de drenatge. La xarxa acaba en els grans estanys de la Murtra i el Remolar, amb connexions temporals al mar.
-
Pous del Delta: L’ús de les aigües subterrànies només es planteja de manera exclusiva per aquells sectors del Delta als quals no arriben les xarxes de distribució de l’aigua superficial, ja que molts dels pous s’han deixat d’utilitzar per problemes de salinitat. Es tracta de pous que prenen l’aigua de l’aqüífer profund que presenta en general millor qualitat que el superficial i que abasteixen una superfície aproximada de 550 ha.
Les salmorres
LES BARQUES DE PASSATGE DEL RIU LLOBREGAT AL PRAT, I LA SEVA EXPLOTACIÓ (1327-1873)Autor: Joan Lluís Ferret i Pujol (2007)
Data: 14/04/2008
L’estudi de la barca de passatge del riu Llobregat de 1327 fins a llur desaparició el 1837 esdevé un important treball d’investigació sobre el transport fluvial a Catalunya a partir de l’anàlisi de les barques de passatge del riu Llobregat i la seva explotació. L’obra narra les incidències de la utilització de la barca al delta, amb xifres i exemples alliçonadors. L’autor defineix en aquesta obra com eren les barques de passatge entre l’any 1327 (el primer del que tenim notícies de la seva existència) i 1873 (any on s’acaba la seva explotació), qui eren els propietaris i arrendadors de les barques, quines eren les necessitats de transport, i com afectava l’explotació de la barca a propietaris i arrendataris. Una obra àgil i amena, atractiva a la lectura i, sens dubte, a la consulta. Preu: 20.00 €
EL BAIX LLOBREGAT- HISTÒRIA I ACTUALITAT AMBIENTAL D'UN RIUAutor: Autors : Narcís Prat Fornells, Enric Tello Aragay, Javier Martín Vide, Mariano Barrientos Ballvé, M
Aquesta obra, de gran format, és fruit dels treballs de recerca col·lectiva convocats pel "Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat", en els quals han participat 24 especialistes, coordinats pels catedràtics de la Universitat de Barcelona, Narcís Prat i Enric Tello. És un treball interdisciplinar que aplega aportacions de camps de coneixements tant diferents com l’ecologia, l’economia, la història, la geografia, la demografia, l’agronomia, l’enginyeria, la hidrologia o l’urbanisme. Aquesta publicació s’ha estructurat en cinc grans temes, pretenent tocar la major part dels aspectes ambientals relacionats amb el riu Llobregat. La climatologia, la hidrologia, la hidrogeologia, la qualitat de les aigües i les relacions entre el riu i la plana al·luvial i deltaica, i l’economia de l’ aigua. El llibre es clou amb la història de l’empresa Aigües de Barcelona, un dels actors més importants en la gestió dels recursos aportats pel riu i els aqüífers del Llobregat. L’edició d’aquesta obra ha comptat amb l’important patrocini de la Fundació AGBAR, i la "Comunitat d’ Usuaris d’Aigües del Delta del Llobregat".
El cicle integral de l'aigua al Baix Llobregat. 2004Autor: Departament Tècnic
Comunicació presentada el mes de desembre de 2004 a Tortosa sobre la situació actual de les aigües al Baix Llobregat i la proposta de gestió de cara a la millora del cicle integral de l'aigua
ELS ANTICS APROFITAMENTS D'AIGÜES SUBTERRÀNIES AL DELTA DEL LLOBREGAT, 1600- 1900Autor: Sr. Josep Ferret i Pujol (2002)
Aquesta publicació recull diversa informació sobre l’aprofitament de les aigües subterrànies de l’aqüífer superficial del delta del Llobregat, al llarg del període 1600-1900. En el capítol d’ antecedents s’exposen les primeres notícies sobre l’ús de pous d’aigua freàtica, que es remunten al segle XI. Del segle XVII, s’informa de les diverses característiques dels pous i de les sínies de rodes de fusta d’aquesta època. Del segle XVIII, s’analitza també la procedència de l’aigua de beguda, i de l’ús de l’aigua subterrània en els primers aprofitaments industrials. Es destaca del segle XIX, la introducció de bombes i sínies de ferro, la producció de vapor amb l’aigua de l’aqüífer superficial per a la indústria deltaica i es tracta de la primitiva central de captació d’aigua de Cornellà de la S.G.A.B., per a l’abastament de Barcelona. Preu 12.00 €
INUNDACIONS AL DELTA DEL LLOBREGATAutor: Dr. Jaume Codina Vilà
En aquesta publicació, s'exposa una visió històrica de les riuades i inundacions registrades al delta del Llobregat. Aquesta formació deltaica es deu justament a les aportacions d'al·luvions del citat corrent fluvial. L'autor, el reconegut historiador local, Dr. Jaume Codina i Vilà (Creu de Sant Jordi), descriu cronològicament, des del segle XII, les principals riuades del Llobregat. El nombre de riuades conegudes és inicialment molt baixa, però a partir del segle XV, el seu coneixement s'incrementa significativament. S'exposen, sovint, les característiques de les inundacions, la superfície afectada, els danys en els ponts, en els terraplens de defensa contra les inundacions i sobretot a l'agricultura. Aquest llibre, en la seva segona edició, té una interessant relació de les riuades del Llobregat, actualitzada fins el 1992. Preu: 6.00 €
L'APROFITAMENT DE LES AIGÜES SUBTERRÀNIES DEL LLOBREGAT, 1933-1983Autor: Sr. Josep Ferret i Pujol
Aquesta publicació constitueix una aportació al coneixement de les aigües subterrànies dels aqüífers del delta i Vall baixa del Llobregat, al llarg del període 1933-1983. S’analitza l’evolució de l’explotació en els seus diferents usos: domèstic i companyies d’abastament públic, agrícola i industrial, i les causes del seu creixement que van portar a la sobreexplotació. També es fa referència a l’evolució de la salinitat de les aigües, tant la produïda pels abocaments salins dels jaciments de la conca potàssica de la conca mitjana del Llobregat com el procés de salinització per intrusió marina. Es tracta també de diferents episodis, com el conreu de l’arròs, el “boom” industrial, i la instal·lació de la primera bomba submergida a l’Estat Espanyol, en una de les empreses d’ El Prat, i de la constitució de la "Comunitat d’ Usuaris d’Aigües de l’Àrea Oriental del Delta del Llobregat", primera entitat d’aquest tipus de l’estat Espanyol. Preu: 9.00 €
PRIMER CENTENARI DEL DESCOBRIMENT DE LES AIGÜES ARTESIANES DEL DELTA DEL RIU LLOBREGAT, 1893- 1993Autor: Sr. Josep Ferret i Pujol
Aquest llibre commemoratiu del descobriment de les aigües artesianes del delta del riu Llobregat, el 1893, constitueix una síntesi de l’aprofitament de les aigües de l’aqüífer profund al llarg del primer segle de la descoberta de l’aigua potable en el citat delta. S’inicia amb la descripció de la primera perforació artesiana que es va dur a terme a la “Colònia Agrícola Casanovas”, actualment terrenys ocupats per l’ Aeroport del Prat, per la tossuderia del seu propietari, Jaume Casanovas i Parellada. Aquesta publicació tracta també dels diversos pouataires, geòlegs i enginyers que van intervenir en els primers treballs, l’aprofitament econòmic, primer agrícola i després industrial, i de l’abastament d’aigua a través de fonts públiques, pous d’ús domèstic, i de la “Central de la S.G.A.B. de Cornellà. S’exposa també la problemàtica de la sobreexplotació, contaminació i salinització dels aqüífers i de la constitució de la “Comunitat d’Usuaris d’Aigües del Delta del Llobregat”. Preu: 10.00 €
Classificació d'anys pluviomètricsAutor: Dep. Tèc. CUADLL
S’ha partit de les dades de l’Instituto Nacional de Meterología (INM) estació de l’aeroport del Prat (dades 1950-2005)i del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), estació de Viladecans (dades 2006-2013). Amb aquestes s’ha realitzat un anàlisi estadístic per tal de determinar quin tipus d’any pluviomètric es té. Els criteris i valors resultants són els següents: La mitja de les dades és de 608.7 mm/any i la mitjana de 555.7 mm/any. Això és degut a que alguns dels anys molt humits fa que la mitja s’allunyi de la mitjana.
Evolució de les extraccionsEvolució de les extraccions
Les fonts del Llobregat, punt de naixement del riu, es troben a Castellar de N’hug a 1300 metres sobre el nivell del mar. El riu compta amb una longitud de 156.5 km i una conca hidrogràfica de 4950 km2. Des del seu naixement fins a Berga discorre per materials paleozoics i mesozoics els quals se’n destaquen les calcàries devonianes (originen les fonts del Llobregat), els sediments mesozoics i cenozoics del Cadí Llobregat i Moixeró que drenen a través dels principals afluents Bastareny, Gresolet, riera de Saldes i Peguera.
Mar
Mediterrània Pirineus
Figura 1. Situació de la zona d’estudi respecte la conca hidrogràfica del Llobregat i el mapa geològic de Catalunya (ICC, 2002).
Aigües avall de Berga, deixant enrere els Pirineus el riu entra a la conca geològica terciària de l’Ebre on dominen els sediments poc permeables dominant les margues, limolites, gresos i conglomerats. Els rius afluents a destacar en aquest tram són el Cardener i la Gavarresa. És en aquest àmbit, però exclusivament al riu Cardener, que afloren en superfície els sediments evaporítics del diapir de sals sòdiques i potàssiques. Aquest diapir, que es troba per sota els sediments denominats anteriorment, ha estat explotat ja des del Neolític. Al Cardener es troben les mines de Cardona i Súria i al Llobregat la mina de Balsareny- Sallent.
El Llobregat s’encaixa per la Serralada Pre-litoral per l’est de Montserrat a través del congost del Cairat i entra a la Cubeta d’Abrera ja al Baix Llobregat. Passat el Pont del Diable de Martorell i passada la desembocadura del riu Anoia, afluent que drena sediments sulfatats, el riu entra a la Cubeta de Sant Andreu de la Barca i aigües avall de l’estret del Drac entra a la Vall Baixa. El riu en aquesta part queda compartimentat en diferents trams de manera que les terrasses al·luvials formen aqüífers al·luvials de tipus lliure. Finalment el riu desemboca al mar formant un delta.
En els darrers trams del riu la densitat de població dels municipis augmenta dràsticament. També hi augmenta l’activitat industrial i la implantació d’infraestructures viàries i ferroviàries que creuen el riu.
El riu Anoia, donada la seva mala qualitat històrica (conca sulfatada i amb un significada implantació industrial especialment adobadors), disposa a Martorell d’una derivació per a aigües baixes (1968), la qual porta aquestes aigües cap al Canal de la Infanta, al marge esquerre del riu, les quals s’ajunten amb les aigües de la Riera de Rubí, que també es deriven per la seva mala qualitat (conca fortament industrialitzada i urbanitzada) i així preservar el riu Llobregat dels afluents més contaminats i protegir l’entrada de cabals problemàtics a l’ETAP de Sant Joan Despí. El resultat final és que els regants van haver d’acceptar aquestes aigües més problemàtiques per satisfer les seves necessitats de reg.
Malgrat els esforços realitzats en les EDARs que aboquen a la riera de Rubí (EDAR de Terrassa i Rubí), aquestes aigües continuen sense ser aptes perquè vagin al Llobregat.
La salinitat és un dels paràmetres més característics de la qualitat de les aigües del tram final del riu i el seu delta. El diferencial de conductivitat entre les aigües del Llobregat i les del Canal de la Infanta (Rubí i Anoia mesclades) és de 1500-2000 ?S/cm superiors per aquestes últimes.
Actualment els cabals derivats al Canal de la Infanta per al reg continuen sent els inicials tot i que la superfície regada s’ha anat reduint fins a les 420 ha actuals.
Els excedents de reg, les pèrdues que pugui tenir el canal juntament amb les pèrdues de clavegueram urbà també contribueixen a augmentar la presència de sals a l’aqüífer diferenciant-se a nivell qualitatiu la zona de l’aqüífer central de la vall Baixa, més influenciada per l’aigua del riu, de la zona subjacent al marge esquerre (Hernández, 2003).
Al marge dret del riu, inicialment a Sant Vicenç dels Horts hi havia la derivació del Canal de la Dreta del Llobregat, i que actualment està a Pallejà, el qual irriga zones de Sant Vicenç dels Horts en avall. El canvi es va produir a finals dels noranta, principis del 2000 en motiu de les obres de l’Autovia, quan també s’amplià la llera del riu Llobregat per garantir la capacitat hidràulica del riu. Traslladar 2 km aigües amunt la resclosa implicava una alçada de presa inferior. El canal data de 1855 i ha passat d’irrigar unes 1900 ha a l’actualitat, que n’irriga unes 1240 ha.
Entre Cornellà i Sant Boi la plana del riu s’eixampla formant el delta del Llobregat, el qual, en la seva part emergida, presenta 9 km de llarg per 20 km d’ample amb una superfície de 100 km2.
La segona meitat del segle XX ens ofereix un panorama crític a nivell hídric, degut a l’empitjorament de la qualitat de l’aigua del riu com a conseqüència de diferents problemàtiques :
Però
el riu Llobregat
es amarronat
el Besòs es verd
i groc
n'és el Ter
l'Ebre vist del mar
és blanc nuclear
i el
Segre mirat
des d'un puig
és color de gos com fuig.
Aigües
tèrboles
aigües tòxiques
clavegueres enciseres
aigües
fètides
aigües
pútrides
que gentils regueu
el clar país, el meu.
Figura 2: Extracte de la lletra d’una cançó del grup musical La Trinca
La construcció de les primeres Estacions Depuradores d’Aigües Residuals (EDAR) durant la dècada dels 80 va comportar la millora de la qualitat de l’aigua que era abocada al riu.
Cal reconèixer que a la fi dels anys 90 i l’inici del segle XXI, és palesa una millora important en la qualitat general de les aigües del riu Anoia, fruit d’uns quants anys d’aplicació i funcionament dels sistemes de sanejament desplegats a la seva conca. El tancament de moltes indústries del cuir i del paper de la comarca de l’Anoia degut a la crisi de finals de la primera dècada del segle XXI també ha contribuït a aquesta millora.
La riera de Rubí, tot i que els sistemes de sanejament ja estan construïts amb l’EDAR de Terrassa i la de Rubí en funcionament, actualment encara no es disposa d’un perfil garantit de qualitat suficient i es segueix desviant al Canal de la Infanta (Lloret, 2007).
El riu Llobregat i el seu afluent, el Cardener, quan travessa la zona mitja de la conca corresponent al Bages i al Solsonès, coincidint amb la zona d’activitat minera, augmenta de manera significativa el seu contingut salí. Tant és així, que l’any 1989 després de dècades intentant trobar solucions al problema de la qualitat de l’aigua es posà en funcionament el col·lector de salmorres amb un ramal a Cardona i l’altre a Balsareny. No és però fins al 2002 que el col·lector aboca a mar ja que fins a la data ho feia per sota la captació de la potabilitzadora de Sant Joan Despí (Godé, 2003).
Figura 3) evolució dels clorurs del riu al seu pas per la vall Baixa en el darrer segle. S’observa el progressiu augment de la salinitat per activitat minera des dels anys 50 fins als 80 i la posada en marxa del col·lector de salmorres el 1989.
L’any 2008 aquest col·lector ha estat desdoblat des d’Abrera fins al mar per incorporar els efluents salins que es generen a l’implantar els nous tractaments a les plantes de potabilització d’Abrera (electrodiàlisi reversible) i Sant Joan Despí (osmosi inversa). El col·lector també té previst i en alguns casos ja incorpora els influents salins de les indústries i evitar que aquesta càrrega salina vagi a parar a les EDAR. Aquesta segregació permet reduir conductivitat en origen de manera que els processos de depuració generen uns efluents de millor qualitat, proporcionant una aigua més fàcilment reutilitzable.
Característiques hidràuliques i hidrològiques
El riu Llobregat és un riu típicament mediterrani que presenta una alta variabilitat de cabal. La construcció dels embassament de capçalera de Sant Ponç (1954), la Baells (1976) i la Llosa del Cavall (1997) n’ha augmentat significativament la regularitat. Des del punt de vista de cabals mitjans es troba entre els 14 i les 30 m3/s en funció del mes de l’any. No obstant, els cabals mitjos no són prou representatius d’aquest riu ja que hi ha molta diferència entre els cabals ordinaris i els cabals punta. Per exemple, el cabal igualat o superat el 90% del temps (330 dies) és de 5.97 m3/s valor més representatiu del que passa en el nostre riu (Figura 4).
Figura 4) Dades hidràuliques del riu Llobregat al seu tram final. Font: Pla sectorial de cabals de manteniment redactat per l’Agència Catalana de l’Aigua.
L’altre paràmetre rellevant a l’hora de caracteritzar un riu hidràulicament és per les seves avingudes o crescudes. En el cas del Llobregat, el cabal per a un període de retorn de 500 anys arribaria a gairebé els 5000 m3/s (Taula 1), cabal que implicaria una inundació important de la zona deltaica. La secció del riu en bona part del seu traçat s’ha dimensionat per 4000 m3/s però en alguns punts presenta grans diferències:
|
Període de retorn (anys) |
Q10 |
Q50 |
Q100 |
Q500 |
|
Cabal al Prat (m3/s) |
1257 |
2244 |
3021 |
4847 |
Taula 1) Cabals del riu Llobregat per a diferents períodes de retorn. Font: Planificació de l’Espai Fluvial redactat per l’Agència Catalana de l’Aigua.
El riu Llobregat en el seu tram final té dues grans derivacions: la del canal de la Dreta, que disposa a l’actualitat d’una concessió de 1.5 m3/s derivats del riu Llobregat i la captació de l’ETAP de Sant Joan Despí on se’n deriva fins a 5.3 m3/s amb un cabal mig anual que oscil·la entre 70 i 100 hm3/any en funció de l’any. L’ETAP abasteix a bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
A més de l’aigua del riu Llobregat i de l’aqüífer profund del delta al Prat s’ha implantat al delta una dessalinitzadora d’aigua de mar que permet augmentar la garantia de subministrament urbà amb capacitat de produir fins a 60 hm3/any.
Com a efluents que arriben al riu cal esmentar el Canal de l’Autopista que és un col·lector a cel obert que va ser construït l’any 1969, paral·lelament al desviament del riu Anoia i la Riera de Rubí, tot aprofitant la construcció de la autopista A-2, entre Molins de Rei i Sant Joan Despí. El canal recull els cabals excedentaris no derivats al Canal de la Infanta; les aigües d’algunes rieres del marge esquerre; l’efluent de l’EDAR de Sant Feliu i els excedents de reg i de pluvials dels camps irrigats pel Canal de la Infanta de la zona de Molins de Rei i Sant Feliu. Aquest canal abocava 2 km aigües amunt de la captació de la ETAP, provocant aturades de la planta pels greus problemes de qualitat. No va ser fins l’any 1979 en que es va proposar la construcció del Tub del Governador, una conducció de 1500 mm que recull les aigües del Canal de l’Autopista i les aboca passada la captació de l’ETAP. En cas de pluges abundants o per cabals que el Tub del Gobernador no pot absorbir, el Canal de l’Autopista disposa en el punt d’abocament històric d’un sobreeixidor (una comporta en sentit únic), que quan s’activa acaba provocant en molts casos l’aturada de l’ETAP per contaminació d’aquestes aigües.
A l’Hospitalet de Llobregat tocant a la Gran Via, part dels excedents del canal de la Infanta, ja en el seu tram final, aboquen directament al riu. Els cabals de reg que no són derivats cap a la única zona agrícola encara existent a l’Hospitalet, són abocats al col·lector del carrer de La Fama de Cornellà de Llobregat i per tant acaben a l’EDAR del Prat.
Tant a Cornellà com a l’Hospitalet s’han construït dipòsits de laminació d’aigües pluvials per a reduir, en cas de pluja, els abocaments directes a riu. Amb aquests infraestructures s’aconsegueixen laminar les pluges i portar-les a l’EDAR del Prat.
2. Les rieres de l’hemidelta dret
La formació del delta de Llobregat no només és deguda a les aportacions sedimentàries del riu Llobregat i la dinàmica litoral sinó que també, tot i que en menor mesura, cal tenir en compte les rieres laterals.
Al marge dret les rieres drenen una superfície de 41 km2 d’una zona relativament àrida i, per tant, amb una elevat percentatge d’escorrentiu superficial. Històricament les rieres desembocaven directament al delta aportant aigua i sediments i no és fins els anys seixanta- setanta que s’endeguen i es fan desembocar a mar a través de canalitzacions de formigó per donar solucions als problemes provocats per les inundacions periòdiques que afectaven a la zona agrícola del Delta i que ocasionaven importants pèrdues econòmiques a la pagesia.
Figura 5) Mapa amb les rieres i torrents que drenen cap a l’hemidelta dret del Llobregat.
|
Superfície de la conca fins al delta (km2) |
Percentatge d'urbanització (%) |
Nom de la riera o torrent |
Municipi Principal |
|
1,61 |
60 |
Torrent d'en Vinader |
Castelldefels |
|
14,46 |
2 |
Riera dels Canyars |
Gavà |
|
0,6 |
3 |
Torrent del Matar |
Gavà |
|
2,23 |
40 |
Riera de les Parets |
Gavà |
|
4,56 |
14 |
Riera de Sant Llorenç |
Viladecans |
|
1,76 |
85 |
Torrent del Palmer i torrent de Can Presses |
Viladecans |
|
0,6 |
100 |
Torrent de Can Trius |
Viladecans |
|
12,31 |
8 |
Riera de Sant Climent |
Viladecans |
|
0,84 |
15 |
Torent de Can Picó, de les Everetes i de Can Sales |
Viladecans |
|
1,21 |
20 |
Riera del Fonollar |
Sant Boi de Llobregat |
|
0,7 |
100 |
Riera Roja |
Sant Boi de Llobregat |
Taula 2) Característiques de les conques de drenatge del marge dret del delta del Llobregat
|
|
|
|
Figura 6) Fotografia de la bassa de laminació del Torrent Fondo |
Figura 7) Caixó de la riera de Sant Climent. Le rieres són també vies d’accés a moltes finques. |
La progressiva urbanització del territori ha provocat a més d’un augment de l’escorrentiu superficial, una reducció de la infiltració d’aigua cap als aqüífers. Per aquest motiu en algunes d’aquestes rieres s’hi ha implantat dipòsits o basses de laminació. És el cas del Torrent Fondo (aigües avall del nucli de Viladecans) i la riera de Sant Llorenç (aigües amunt del municipi de Viladecans), on els dipòsits s’han construït recentment. En el cas del dipòsit associat al Torrent Fondo hi ha una connexió inacabada a la Riera Roja, i pel que fa a la riera de Sant Llorenç les aigües es laminen cap a la riera de Sant Climent.
El torrent d’en Vinader i la riera de Canyars travessen el delta a través de canalitzacions de formigó sense interaccionar amb les aigües del delta. Tant és així que les corredores que creuen aquestes rieres ho fan a través de sifons. Com a excepció cal esmentar les aigües del torrent del Matar que recull aigües de la zona forestal i d’una part de la zona urbana fins a l’alçada de la C-32 i desprès aboca les seves aigües a la Corredora agrícola de les Parets que acaba a la Murtra (corredora C-13)
La riera de les Parets discorre en bona part pel nucli urbà de Gavà i en el seu origen drenava delta avall barrejant-se amb les aigües del delta en direcció la Murtra i la Murtrassa. Actualment però, arrel d’unes obres de transvasament, aquesta riera aboca les seves aigües a la Riera de Canyars i només conserva un tram del seu antic traçat de terra que actua com a sobreeixidor de la nova canalització amb una capacitat mínima.
La riera de Sant de Llorenç, el torrent del Palmer, el de Can Presses i el de Can Trius són actualment afluents de la riera de Sant Climent. Aquesta última creua el delta a través d’una canalització de formigó que en el seu tram final, a partir de la carretera C-31 es converteix en un endegament 1,4 km i 50 m d’amplada, amb una secció trapezoïdal de terra i amb aigua permanent per proximitat al mar. La Riera de Sant Climent permet també el drenatge de les corredores agrícoles de forma natural, quan no hi circulen cabals elevats, degut a l’aigua que recull de la zona urbana desprès d’una pluja intensa. Si el nivell de l’aigua que transporta la Riera és elevat, cal fer un drenatge forçat mitjançant l’ús de cargols d’Arquímedes (hi ha un a cada costat de la riera) ubicats a l’est al pas de l’Ase, on arriben les aigües de drenatge i excedents d’aigua de rec que recull la Corredora de Can Sabadell pel marge esquerre i les que recull la Corredora de les Filipines pel marge dret. L’aigua que transporten aquestes corredores també es pot derivar, gràcies a l’accionament d’una comporta que es troba situada a la mateixa alçada que els cargols d’Arquímedes, cap l’Estany del Remolar.
En els punts baixos del delta, a la zona de la Murtra i riera de Sant Climent s’han donat episodis de pèrdues de collites agrícoles per drenatge insuficient.
La resta de rieres ubicades a l’est de la riera de Sant Climent acaben drenant cap a la riera Roja i cap a la Vidaleta. La zona de l’Albufera de Sant Boi i la Ribera del Prat drena majoritàriament cap al canal de laminació de l’autopista que acaba portant les aigües cap a la Vidaleta. Tota aquesta superfície acaba a l’estany del Remolar juntament amb la canal de les Bogues que drena aigua de l’Aeroport. Per tant, la conca de drenatge de l’Estany del Remolar és d’uns 20 km2 i inclou zones urbanes de Sant Boi, zones industrials (Polígon de Salinesde Sant Boi i Mas Blau del Prat) i zona aèria.
El nucli del Prat no té xarxa separativa d’aigües pluvials i residuals de manera que totes les aigües arriben a un canal interceptor i són bombejades a l’altra banda del riu per acabar a l’EDAR del Prat. No obstant, quan plou els col·lectors es poden saturar i sobreeixir pel canal de l’Aviació i el canal de la Bunyola afectant a interessants paratges.
L’any 2011 es va construir un dipòsit Anti-DSU a tocar del col·lector interceptor per tal de laminar els escorrentius de les pluges i aconseguir menor afecció a la Bunyola.
3. Els canals de reg: sèquies, filloles i corredores
L’aigua és un recurs fonamental per al desenvolupament de l’agricultura i en aquest sentit les aigües superficials del Delta hi han jugat un paper rellevant per al desenvolupament del territori i també del paisatge agrícola de la comarca.
Figura 8) Paisatge agrícola del Delta (Sant Boi de Llobregat) (Autor: Xavi Pérez- Parc Agrari)
L’activitat agrícola gira completament al voltant de l’ús de l’aigua, la qual cosa ha donat com a resultat un complex conjunt d’infraestructures associades i un ric patrimoni cultural.
Cal tenir en compte que el Delta del Llobregat és un territori amb una forta tradició horto-fructícola que durant molts segles ha estat el principal subministrador de fruites i verdures fresques a la ciutat de Barcelona. Bona part d’aquest territori actualment forma part del Parc Agrari del Baix Llobregat, un espai agrari protegit de 3000 ha aproximadament que pretén assegurar i donar continuïtat a aquesta activitat agrícola, però també potenciar les funcions ambientals de l’espai agrari com una opció estratègica per a la qualitat del territori del Delta i de la Vall Baixa.
L’aigua ha constituït un agent formalitzador del territori, interessant-nos doncs, no només com a factor natural, sinó també com a element formal que introdueix jerarquies territorials. La distribució de l’aigua doncs, a través dels canals de reg i les seves derivacions (sèquies, filloles i regadores), va comportar una determinada organització de les propietats i les parcel·les, tal i com es reflecteix clarament a l’àrea de la Vall Baixa on les parcel·les s’estenen allargassades des del canal de rec i fins al riu.
Va ser durant el segle XIX quan l’agricultura de la comarca experimentà la seva 2ona revolució, construint-se durant aquesta centúria els principals canals de regadiu que transformarien el paisatge agrari i que foren la base de la prosperitat agrària, preparant-la per viure a mitjans del segle XX la seva època d’or. L’accés a l’aigua va permetre incrementar les produccions fins a arribar a quatre collites anuals convertint aquesta zona agrícola en el rebost de Barcelona durant molts anys.
La progressiva implantació del regadiu va ser possible gràcies a la proximitat del riu Llobregat, els seu efluents (riu Anoia, riera de Rubí i diverses rieres i torrents del seu tram baix) i els seus aqüífers.
Segons Pomés (2001) l’aprofitament de les aigües superficials per al reg agrícola, va donar lloc a la construcció dels següents canals de regadiu i a la constitució, en la major part dels casos, de les respectives comunitats de regants:
Cal esmentar que també durant el segle XIX, es perforaren pous artesians a l’aqüífer profund, iniciant-se així l’explotació de les aigües subterrànies per a l’agricultura. Més tard quan la sobreexplotació va fer descendir el nivell piezomètric va ser necessari utilitzar motors elèctrics i d’explosió per extreure’n l’aigua. Aquests pous eren emprats pel reg agrícola però també pel subministrament d’aigua potable per l’ús domèstic de les masies.
La construcció dels canals de regadiu va tenir una gran influència en l’evolució dels conreus desenvolupats a la comarca ja que, mentre durant el segle XVIII el cultiu principal al delta havia estat la barrella, queera una planta herbàcia que creixia espontàniament a les sorres salinoses i que reduïen a cendres per tal d’obtenir-ne sosa, la qual era venuda com a matèria primera als industrials de vidre, sabó o fins i tot tèxtils, existint alguns camps de conreu d’horta i fruiters tot i que de manera molt minoritària; durant el segle XIX, la barrella fou progressivament substituïda per les plantacions d’arròssobretot a les finques mésproperes al mar que s’abastien de l’aigua extreta amb l’explotació de l’aigua artesiana. L’accés a l’aigua possibilità l’augment de les produccions agrícoles i de la superfície agrícola destinada als conreus d’horta i els fruiters sobretot de presseguers, pereres i pomeres. La primera meitat del segle XX es presenta com l’època daurada de l’agricultura al Baix Llobregat produint-se una intensificació i especialització dels conreus d’horta i fruiters. La superfície de cultiu passa a distribuir-se de manera molt semblant a la que es dóna a l’actualitat essent de l’ordre del 60% la superfície per conreus d’horta existint una gran varietat (carxofes, patates, enciams, escaroles, espàrrecs, porros, cebes, bledes, coliflors, tomàquets, melons, síndries, mongetes , etc). El 40 % restant es dedica a cultius de fruiters tot mantenint-se com a predominants els presseguers, pruneres, pomeres i pereres. Aquesta situació de bonança però, iniciaria un procés de davallada durant la 2a meitat del S.XX degut a la forta competència produïda per l’entrada de productes d’arreu del món i també perquè el fort creixement de l’àrea metropolitana no en té prou amb les produccions del Baix Llobregat i ha de recórrer a produccions d’altres zones.
Situació actual dels canals de reg
Actualment, els canals de regadiu descrits en els paràgrafs anteriors encara continuen en actiu tot i que han vist modificat el seu traçat, l’àrea regable associada i l’origen de l’aigua que transporten, degut principalment a la reducció de la superfície cultivada, la urbanització, la implantació en el territori d’infraestructures viaries i ferroviàries i la disponibilitat de l’aigua per a usos diferents a l’ús de boca. Encara avui,el riu Llobregat i el seu aqüífer és el principal proveïdor d’aigua per al reg, tot i que s’ha introduït la utilització de l’aigua regenerada que es planteja com a un nou recurs hídric que en algun cas ja fa més de 25 anys que s’utilitza.
Al delta del Llobregat, i en conseqüència al Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha doncs un conjunt d’àrees regables que corresponen a territoris continus on majoritàriament s’utilitza una aigua de reg que té el mateix origen. La procedència de les aigües de reg té actualment cinc orígens diferents :
Figura 9) Camp de carxofes i canal de reg del Canal de la Dreta al Delta. Autor: Xavi Pérez- Parc Agrari
Aquesta infraestructura, molt densa en els seus orígens i localitzada antigament entre la zona agrícola delimitada per la carretera C-245 i el mar, s’ha anat alleugerint amb el pas del temps a conseqüència de la progressiva urbanització de la zona i la construcció de la autopista C-32.
En qualsevol cas, l’estructura laberíntica de la xarxa de corredores facilita la distribució de les aigües, però en dificulta la seva evacuació i conservació.
El conjunt del Delta del Llobregat presenta doncs a l’actualitat un cicle de l’aigua molt més complex, si el comparem amb la situació de principis del segle XIX.
Figura 10) Esquema indicatiu de la complexitat de la distribució dels recursos hídrics disponibles i les àrees regables al Parc Agrari del Baix Llobregat. Font. Parc Agrari
Xarxes de distribució de l’aigua
Si bé pel que fa al Canal de la Infanta Carlota i al Canal de la Dreta existeix una xarxa de distribució de l’aigua del reg separada de la xarxa de drenatge; pel que fa a les Corredores del Delta existeix una única xarxa que realitza aquesta doble funció.
Per a cada cas, s’estableix una jerarquia de canalitzacions de primer, segon i fins i tot de tercer ordre que permeten arribar l’aigua de reg fins a peu de parcel·la. Hem de tenir en compte que el sistema de reg, majoritàriament emprat al Delta, està basat en un sistema tradicional de reg en alguna de les seves diferents modalitats: per solcs, a manta per feixes o inundació. L’aigua entra directament a la parcel·la per gravetat desprès d’obrir o aixecar la comporta respectiva que es troba a peu de parcel·la. Això és possible perquè les canalitzacions es troben construïdes per sobre del nivell del camps. A les finques més properes a mar, es fa un reg de suport quan la planta és petita i quan ja ha arrelat ella mateixa es nodreix d’aigua per capil·laritat del nivell freàtic, el qual en aquesta zona és força alt.
La resta de finques agrícoles tenen instal·lacions de reg a pressió, bé sigui per aspersió o per reg localitzat (goteig i microaspersió).
Figura 11) Camps regant al Delta Autor: Xavi Pérez- Parc Agrari
En la distribució de l’aigua intervenen doncs, en primer lloc i pel que fa al sistema de reg, els canals principals que deriven l’aigua directament del punt de captació; en segon lloc les sèquies que tindrien una capacitat hidràulica inferior; en tercer lloc les filloles i en quart lloc les regadores i fins i tot se’n troben subregadores, que ja es ramifiquen dins la parcel·la. Un seguit de comportes de diferents tipus (de guillotina, de planxa, taps de pedra, etc) permeten distribuir l’aigua per tot aquest entramat.
|
|
|
|
Figura 12) Comporta de derivació del canal principal. Autor: Xavi Pérez- Parc Agrari |
Figura 13) Comporta de derivació d’aigua a la regadora Autor: Xavi Pérez- Parc Agrari |
Els canvis produïts al territori però, han fet modificar la funcionalitat lògica de la xarxa anteriorment descrita, trobant-nos amb trams de canals que transcorren per la zona urbana dificultant el seu manteniment, filloles que funcionen com a sèquies, i valls que han perdut la seva capacitat de drenatge per falta de manteniment, etc.
Molt probablement, els elements de l’espai agrari que han quedat més afectats per la progressiva desestructuració del territori han estat les xarxes – de reg, drenatge i camins-, ja que han estat tallades, desviades i desorganitzades, la qual cosa han comportat, en darrer terme, la seva manca de funcionalitat, i un fort impacte negatiu en les activitats agràries (DOGC, 2004).
Cal esmentar que estem en un delta i la poca o nul·la pendent del terreny fa que el desguàs de les aigües pluvials sigui també un altre factor rellevant, ja que les pèrdues de cultius per causa d’inundacions incideixen en la viabilitat de les explotacions agrícoles. És per aquest motiu que existeix també una xarxa de drenatge associada formada per les pluvials, les valls i les subvalls.
En el cas de les corredores del Delta, es produeix una situació molt complexa, ja que la mateixa xarxa ha de complir dues funcions que d’entrada semblarien contràries. Per assolir aquest objectiu es desplega una xarxa de corredores (les canalitzacions principals), que es deriven en valls i subvalls, per les quals l’aigua pot circular en dos sentits segons si està treballant com a reg o com a drenatge. A diferència del cas anterior en què l’aigua de reg entrava directament per gravetat a la parcel·la, en aquest cas, i degut a aquesta doble funció, les canalitzacions es troben per sota del nivell dels camps la qual cosa fa que per accedir a l’aigua sigui necessari emprar mitjans mecànics per bombar l’aigua.
Malgrat l’orografia plana del territori per on s’estén aquesta xarxa, amb pendents inferiors al 1 per mil, hi ha dos punts situats a cota inferior on conflueixen les canalitzacions principals i per on el drenatge es realitza normalment de forma natural per acabar finalment arribant al mar, que són les llacunes de la Murtra (principalment) i el Remolar. Un tercer punt de desguàs el constitueix la Riera de Sant Climent. Cal tenir en compte que, en cas de tempesta i si hi ha vent de llevant, la força de l’aigua del mar i la formació d’una barrera de sorra impedeix el desguàs natural de l’Estany de la Murtra i és per això que cal forçar també el drenatge de la llacuna amb un cargol d’Arquímedes situat al marge esquerre, per sobre de l’autovia C-31.
Ens trobem doncs que el drenatge de la xarxa de corredores del Delta Occidental depèn dels nivells de l’aigua a les llacunes de la Murtra i el Remolar i de la Riera de Sant Climent, del rendiment dels Cargols d’Arquímedes (3 en total), i dels passos habilitats sota l’autovia de Castelldefels o C-31.
El reg a manta malgrat tenir els inconvenients d’elevat consum d’aigua, aporta importants avantatges en una zona deltaica com la del Llobregat. El terreny i l’aigua presenten salinitat elevada (en funció de les zones) de manera que el reg a manta permet l’ús d’aquesta tipus aigua per a agricultura, ja que el reg a pressió pot presentar limitacions per a determinats cultius.
En aquest sentit al delta del Llobregat, tradicionalment s’ha practicat una tècnica d’inundació temporal de les parcel·les de conreu anomenada “estanyat”.
L’estanyat és una tècnica agrícola típica del Baix Llobregat practicada per lluitar contra la salinització dels sòls agraris. La làmina d’aigua dolça sobre la superfície del camp empeny cap al subsòl les sals que les plantes li han xuclat. Avui, l’estanyat també es revela com una tècnica molt favorable per conservar el poblament de determinades espècies d’ocells protegits per la llei (Miralles, 1998).
A l’inundar prèviament el conreu s’obté un rentat de sals (molt abundants en conreus propers a mar) que tenen les terres, aconseguint un efecte fungicida, insecticida i desinfectant. Lògicament aquesta creació de superfície inundada de poca fondària beneficia a moltes espècies d’aus aquàtiques, ja sigui migradores, nidificants o hivernants, segons l'època de l'any en que es realitzi i la durada. El grup més afavorit és dels limícoles, els quals, a més, no provoquen cap efecte negatiu en els conreus del voltant (Sales, 2002).
Des del punt de vista agronòmic es tracta d’un mètode simple i efectiu de reduir la salinitat del terreny, incorporar nutrients al sòl, combatre les males herbes i millorar les condicions de fertilitat. Des del punt de vista del medi natural constitueix un suport per a la conservació dels ocells aquàtics, contribuint així al manteniment de la biodiversitat.
Aquesta tècnica es practica sobretot a les zones agrícoles del Prat de Llobregat i a Sant Boi de Llobregat on es presenten els sòls de textura franco-llimosa adients per a realitzar aquesta tècnica. A altres zones del Delta no és possible perquè el terreny es massa sorrenc (Viladecans i Gavà) i no permet retenir l’aigua. La durada de l’estanyat varia en funció dels beneficis que volem obtenir.
4. Les aigües subterrànies
Els aqüífers del tram final del riu Llobregat estan conformats per l’aqüífer al·luvial lliure de la Vall Baixa des del Papiol fins a Cornellà i el sistema deltaic detrític del riu Llobregat on s’hi localitzen dos aqüífers: el superficial i el profund, separats entre ells per un tascó de llims i argiles de prodelta, amb espessor creixent en direcció al mar. De la mateixa manera, el tascó de llims es va aprimant fins els marges del delta provocant que aquests aqüífers es connectin (Figura 14). Tots els materials són d’edat quaternària, finals del Pleistocè i Holocè (Marquès, 1986; Custodio, 1966; CAPO, 1966; Queralt et al, 2006; Gámez, 2007).
La principal recàrrega d’aquests aqüífers prové de l’aigua del riu Llobregat. En segon lloc de les aportacions laterals i la recàrrega per infiltració d’aigua de pluja. Les pèrdues de xarxa també contribueixen a les entrades dels aqüífers.
Pel que fa a l’aqüífer profund del delta, les entrades d’aigua depenen principalment de les aportacions provinents l’aqüífer de la vall Baixa i les que aporta l’aqüífer superficial. Aquest darrer aqüífer presenta una bona connexió amb l’aqüífer profund a les zones de marge del delta ja que és on s’atasconen els llims que separen hidràulicament aquests dos aqüífers. Aquest fet repercuteix la qualitat de l’aqüífer profund, donat que l’aqüífer superficial presenta notable càrrega orgànica (pèrdues de la xarxa de clavegueram, nutrients dels excedents de rec), i elevades concentracions de sulfats, nitrats i/o amoni etc., que acaben sent incorporades a les aigües de l’aqüífer profund.
Figura 14) Tall longitudinal dels aqüífers de la Vall Baixa i delta del Llobregat (MOP, 1966, Manzano et al, 1993, modificat per UPC, 2002).
4.a. L'aqüífer superficial
L’aqüífer superficial del delta es caracteritza per estar format per unes sorres fines i grolleres que només a vegades o en algunes zones presenten graves. Com a màxim arriba als 20 m de profunditat. El seu espessor acostuma a ser d’entre 5 i 10 m donada la presència de llims argiles i de la zona no saturada.
Fins que no es descobriren les aigües artesianes de l’aqüífer profund, la població havia utilitzat els pous d’aquest aqüífer més somer per al seu subministrament. L’alternativa eren les aigües superficials, sempre de menor qualitat microbiològica per al consum.
Les fosses sèptiques, i posteriorment l’activitat industrial, les pèrdues de clavegueram, l’agricultura intensiva i l’ús de productes fitosanitaris han provocat una pèrdua de la qualitat de l’aigua d’aquest aqüífer. En l’actualitat el seu estat és divers depenent de la zona del delta.
Pel que fa als nivells freàtics de l’aqüífer superficial aquests venen condicionats per diferents factors. El riu i el mar actuen com a nivells fixos i a mesura que ens hi apropem el nivell freàtic varia menys. Als nuclis de Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels el tascó de llims que separa l’aqüífer superficial del profund va desapareixent i conseqüentment els nivells s’assemblen més entre aqüífers (Figura 15).
Figura 15) Evolució del nivell freàtic de l’aqüífer superficial en els 30 darrers anys
Pel que fa la qualitat de l’aqüífer és diversa en funció dels balanços locals d’aigua (entrades i sortides de flux).
4.b. L'aqüífer profund
El 4 d’agost de 1893 es perforà el primer pou d’aigües artesianes al delta del Llobregat (Ferret, 1993), i és al llarg dels segle XX que es massifica l’aprofitament de l’aqüífer profund. Al delta, l’ús principal de les aigües subterrànies era agrícola, i als municipis del Prat i Cornellà es van construir pous per a l’abastament a la població. A principis de segle, les aigües de l’aqüífer profund, eren surgents, i a la Vall Baixa el riu i l’aqüífer estaven connectats (Santa Maria y Marín, 1910). A partir dels anys 1940, l’activitat industrial va augmentar molt provocant que els nivells piezomètrics es situessin per sota del nivell del mar. Anys posteriors, amb la construcció de la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí, l’extracció de l’aqüífer va disminuir a la zona de Cornellà degut a que es va substituir l’aigua subterrània per la superficial del riu Llobregat, reservant la primera per a casos d’escassetat d’aigua circulant pel riu o en moments on la qualitat de l’aigua del riu era deficient (Solà, 2009).
Als anys 1960-1970, les extraccions d’aquests aqüífers era d’uns 120 hm3. Era un moment d’una activitat industrial molt intensa, on els nivells piezomètrics van assolir cotes de -25 m.s.n.m. al municipi del Prat, situat al centre del delta (Ferret, 1985).
A partir de 1976 les extraccions han anat disminuint gràcies a l’estalvi i tancament industrial i la substitució d’aigua subterrània per la superficial per a l’abastament i l’agricultura fins a l’actualitat, en què les extraccions són la meitat que als anys 70, amb un canvi d’usos associat. Actualment, el 73% de les extraccions totals és per usos d’abastament, el 19 % per a la indústria i el 8 % per a usos agrícoles (Figura 16) amb una recuperació dels nivells piezomètrics fins a una cota actual a la zona central del delta per sobre el nivell del mar (Figura 17).
Figura 16) Evolució de les extraccions a la vall Baixa i aqüífers profund del delta.
La progressiva transformació del sòl ha provocat una disminució de la superfície de recàrrega degut a la impermeabilització del sòl, que sumat a les extraccions que han tingut lloc, ha anat provocant un desequilibri entre aquestes extraccions i la progressiva disminució de l’aigua de recàrrega, amb un con de bombament situat a la part central del delta, on actualment es concentren el 40% de les extraccions totals, tot i que anys enrere, la Zona Franca també era centre d’una explotació intensiva.
Figura 17) Evolució històrica dels nivells màxims i mínims al nucli del Prat
La permanència del nivell piezomètric de l’aqüífer profund del delta per sota del nivell del mar durant més de 50 anys, sumat a la connexió de l’aqüífer profund submergit amb el mar (Manzano et al, 1993, Gámez, 2007) provoca l’entrada de l’aigua de mar cap a continent, contaminant l’aqüífer (Figura 18).
Donada la importància d’aquests aqüífers, per ser un recurs estratègic per a garantir el subministrament d’abastament en moments d’escassetat de recurs hídric, s’han realitzat innumerables estudis dels aqüífers del Baix Llobregat, tant de caracterització geològica, hidrogeològica i hidroquímica des de principis del segle XX (Custodio, 1967; Marqués, 1984; Peláez, 1983; Iríbar 1992; Manzano, 1993; Gámez, 2007 entre d’altres), i s’han realitzat diversos models numèrics com a eina d’integració de tot el sistema, actualment en ús (Vázquez et al, 2006).
Els aqüífers del tram final del riu Llobregat estan conformats per l’aqüífer al·luvial lliure de la Vall Baixa des del Papiol fins a Cornellà i el sistema deltaic detrític del riu Llobregat on s’hi localitzen dos aqüífers: el superficial i el profund, separats entre ells per un tascó de llims i argiles de prodelta, amb espessor creixent en direcció al mar. De la mateixa manera, el tascó de llims es va aprimant fins els marges del delta provocant que aquests aqüífers es connectin (Figura 14). Tots els materials són d’edat quaternària, finals del Pleistocè i Holocè (Marquès, 1986; Custodio, 1966; CAPO, 1966; Queralt et al, 2006; Gámez, 2007).
La principal recàrrega d’aquests aqüífers prové de l’aigua del riu Llobregat. En segon lloc de les aportacions laterals i la recàrrega per infiltració d’aigua de pluja. Les pèrdues de xarxa també contribueixen a les entrades dels aqüífers.
Pel que fa a l’aqüífer profund del delta, les entrades d’aigua depenen principalment de les aportacions provinents l’aqüífer de la vall Baixa i les que aporta l’aqüífer superficial. Aquest darrer aqüífer presenta una bona connexió amb l’aqüífer profund a les zones de marge del delta ja que és on s’atasconen els llims que separen hidràulicament aquests dos aqüífers. Aquest fet repercuteix la qualitat de l’aqüífer profund, donat que l’aqüífer superficial presenta notable càrrega orgànica (pèrdues de la xarxa de clavegueram, nutrients dels excedents de rec), i elevades concentracions de sulfats, nitrats i/o amoni etc., que acaben sent incorporades a les aigües de l’aqüífer profund.
Figura 14) Tall longitudinal dels aqüífers de la Vall Baixa i delta del Llobregat (MOP, 1966, Manzano et al, 1993, modificat per UPC, 2002).
4.a. L'aqüífer superficial
L’aqüífer superficial del delta es caracteritza per estar format per unes sorres fines i grolleres que només a vegades o en algunes zones presenten graves. Com a màxim arriba als 20 m de profunditat. El seu espessor acostuma a ser d’entre 5 i 10 m donada la presència de llims argiles i de la zona no saturada.
Fins que no es descobriren les aigües artesianes de l’aqüífer profund, la població havia utilitzat els pous d’aquest aqüífer més somer per al seu subministrament. L’alternativa eren les aigües superficials, sempre de menor qualitat microbiològica per al consum.
Les fosses sèptiques, i posteriorment l’activitat industrial, les pèrdues de clavegueram, l’agricultura intensiva i l’ús de productes fitosanitaris han provocat una pèrdua de la qualitat de l’aigua d’aquest aqüífer. En l’actualitat el seu estat és divers depenent de la zona del delta.
Pel que fa als nivells freàtics de l’aqüífer superficial aquests venen condicionats per diferents factors. El riu i el mar actuen com a nivells fixos i a mesura que ens hi apropem el nivell freàtic varia menys. Als nuclis de Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels el tascó de llims que separa l’aqüífer superficial del profund va desapareixent i conseqüentment els nivells s’assemblen més entre aqüífers (Figura 15).
Figura 15) Evolució del nivell freàtic de l’aqüífer superficial en els 30 darrers anys
Pel que fa la qualitat de l’aqüífer és diversa en funció dels balanços locals d’aigua (entrades i sortides de flux).
4.b. L'aqüífer profund
El 4 d’agost de 1893 es perforà el primer pou d’aigües artesianes al delta del Llobregat (Ferret, 1993), i és al llarg dels segle XX que es massifica l’aprofitament de l’aqüífer profund. Al delta, l’ús principal de les aigües subterrànies era agrícola, i als municipis del Prat i Cornellà es van construir pous per a l’abastament a la població. A principis de segle, les aigües de l’aqüífer profund, eren surgents, i a la Vall Baixa el riu i l’aqüífer estaven connectats (Santa Maria y Marín, 1910). A partir dels anys 1940, l’activitat industrial va augmentar molt provocant que els nivells piezomètrics es situessin per sota del nivell del mar. Anys posteriors, amb la construcció de la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí, l’extracció de l’aqüífer va disminuir a la zona de Cornellà degut a que es va substituir l’aigua subterrània per la superficial del riu Llobregat, reservant la primera per a casos d’escassetat d’aigua circulant pel riu o en moments on la qualitat de l’aigua del riu era deficient (Solà, 2009).
Als anys 1960-1970, les extraccions d’aquests aqüífers era d’uns 120 hm3. Era un moment d’una activitat industrial molt intensa, on els nivells piezomètrics van assolir cotes de -25 m.s.n.m. al municipi del Prat, situat al centre del delta (Ferret, 1985).
A partir de 1976 les extraccions han anat disminuint gràcies a l’estalvi i tancament industrial i la substitució d’aigua subterrània per la superficial per a l’abastament i l’agricultura fins a l’actualitat, en què les extraccions són la meitat que als anys 70, amb un canvi d’usos associat. Actualment, el 73% de les extraccions totals és per usos d’abastament, el 19 % per a la indústria i el 8 % per a usos agrícoles (Figura 16) amb una recuperació dels nivells piezomètrics fins a una cota actual a la zona central del delta per sobre el nivell del mar (Figura 17).
Figura 16) Evolució de les extraccions a la vall Baixa i aqüífers profund del delta.
La progressiva transformació del sòl ha provocat una disminució de la superfície de recàrrega degut a la impermeabilització del sòl, que sumat a les extraccions que han tingut lloc, ha anat provocant un desequilibri entre aquestes extraccions i la progressiva disminució de l’aigua de recàrrega, amb un con de bombament situat a la part central del delta, on actualment es concentren el 40% de les extraccions totals, tot i que anys enrere, la Zona Franca també era centre d’una explotació intensiva.
Figura 17) Evolució històrica dels nivells màxims i mínims al nucli del Prat
La permanència del nivell piezomètric de l’aqüífer profund del delta per sota del nivell del mar durant més de 50 anys, sumat a la connexió de l’aqüífer profund submergit amb el mar (Manzano et al, 1993, Gámez, 2007) provoca l’entrada de l’aigua de mar cap a continent, contaminant l’aqüífer (Figura 18).
Donada la importància d’aquests aqüífers, per ser un recurs estratègic per a garantir el subministrament d’abastament en moments d’escassetat de recurs hídric, s’han realitzat innumerables estudis dels aqüífers del Baix Llobregat, tant de caracterització geològica, hidrogeològica i hidroquímica des de principis del segle XX (Custodio, 1967; Marqués, 1984; Peláez, 1983; Iríbar 1992; Manzano, 1993; Gámez, 2007 entre d’altres), i s’han realitzat diversos models numèrics com a eina d’integració de tot el sistema, actualment en ús (Vázquez et al, 2006).
5. Les aigües regenerades
Els cada vegada més freqüents episodis de sequera (els dos darrers el 2005 i el 2007-2008) fan que la prioritat d’ús dels recursos hídrics existents sigui per a l’ús de boca. Aquesta tendència fa que sigui necessari pensar en d’altres fonts de subministrament d’aigua alternatives a l’aigua del riu Llobregat i l'aqüífer. Els projectes d’ampliació dels sistemes actuals de tractament de les aigües residuals amb la implantació de tractaments avançats a diferents depuradores de la zona, planteja la reutilització com a recurs alternatiu. (font ACA).
Per tant, qualsevol estratègia de futur necessàriament ha de ser considerada de forma integral, tenint en compte els diferents recursos i usuaris que hi són presents al territori.
Les mesures de reutilització van enfocades a subministrar aigua regenerada a aquells usos no prioritaris que permetin, en cas de necessitat, alliberar aigua de reg provinent del riu per donar-la a l’abastament. Les aigües regenerades aporten complexitat al cicle de l’aigua però a la vegada augmenten la garantia de subministrament a tots els usos inclòs l’ús ambiental.
A la Vall baixa hi ha la Depuradora de Sant Feliu de Llobregat que recull aigües de tota la xarxa d’aigües residuals que inclou els municipis des de Castellbisbal, el Papiol, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts i Sant Feliu de Llobregat. Al delta del Llobregat hi ha dues grans depuradores que tracten les aigües de bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: L’EDAR del Prat i l’EDAR de Gavà.
|
EDAR / ERA |
Capacitat - Cabal de disseny (m3/dia) |
Cabal depurat (hm3/any) |
|
Sant Feliu de Llobregat |
72.000 |
20,8 |
|
El Prat |
310.000 |
96,3 |
|
Gavà- Viladecans |
64.000 |
15,7 |
Taula 3) Característiques principals de les depuradores de l’àmbit de la CUADLL.
La Depuradora del Prat tracta aigües de 1.706.250 habitants equivalents. Del seu cabal tractat es pot reutilitzar 300.000 m3/dia amb el tractament terciari i 15.000 m3 amb un tractament avançat. Aquestes aigües poden ser utilitzades per múltiples usos. Reg a Montjuïc, aigua per a recarregar l’aqüífer profund del delta o bé les basses de recàrrega de la vall Baixa, aportació de cabal de manteniment al riu en cas de sequera i manteniment de les zones humides de Cal Tet i de la Ricarda.
Part de l’aigua regenerada també pot ser transportada a la planta d’electrodiàlisi reversible de Sant Boi. Aquesta planta permet reduir la salinitat i podrà ser utilitzada pels pagesos del canal de la Dreta o bé per a recarregar aqüífers a través de les basses de Sant Vicenç dels Horts i les projectades a Santa Coloma de Cervelló.
L'aportació d’aigua regenerada es fa de manera contínua pel que fa a les zones humides. En el cas de Cal Tet aquesta aigua permet el manteniment dels prats humits i jonqueres, la recàrrega de l'aqüífer superficial i l'alimentació de l'estany. Per tal de reduir la concentració de nutrients de l'aigua regenerada, hi ha una extensió de 17 ha de canyissars de depuració. En el cas de la Ricarda amb una qualitat aigua més deficient agreujada per l'alteració del seu funcionament hidrològic per l'ampliació de l'Aeroport, les aportacions externes són vitals. Aquestes s’han realitzat els estius principalment, coincidint amb època de nivells baixos, primer amb aigua de pou i posteriorment, a partir del 2008 amb aigua de l’ERA del Prat.
Cal afegir que els estudis d’impacte ambiental dels projectes d'ampliació de l’aeroport i del desviament del riu ja preveien una afecció a l'aqüífer superficial. És per això que en el canal de la Bunyola es va implantar una comporta abatible en situació de càrrega però que permetés augmentar el nivell de la làmina d’aigua. D’aquesta manera la reducció de nivells freàtics provocada per l’obertura de la nova llera no anirien més enllà d’aquest canal i evitarien l’afecció a Ca l’Arana i la Ricarda. En el cas de les obres d’ampliació de l’aeroport del Prat es preveia un abatiment de nivell freàtic ja que les pistes disposen de canals perimetrals de drenatge i per la reducció de superfície agrícola que drenava cap a la Ricarda. Per aquest motiu al llarg de les obres, a partir de 2005, s’activava un pou de l’aqüífer profund que alimentava l'estany, en funció de la làmina d’aigua, per compensar aquest dèficit d’aportacions subterrànies cap a la llacuna.
La depuradora de Gavà- Viladecans depura les aigües de 330.000 habitants equivalents. El cabal nominal reutilitzable és de 32.000 m3/dia a abocar a les corredores i filloles de Gavà- Viladecans. Aquest bombament es realitza a demanda en funció de les necessitat hídriques. En aquesta zona el nivell de les corredores es correlaciona amb el de l’aqüífer. Així mateix en funció de les pluges i de les necessitats dels conreus es sol·licita a la depuradora que bombi més o menys dies. Aquesta EDAR també té previst una aportació d’aigua per al reg d’espais verds de la zona urbana.
En un territori tan pressionat com el Delta del Llobregat, el cicle de l’aigua ha anat guanyant complexitat al llarg de les dècades. En l’actualitat les aigües regenerades tenen un gran potencial per a que siguin reutilitzades però a la vegada els seus costos són més elevats respecte les aigües superficials. Per això, bona part de la reutilització depèn de l’estat dels embassaments i dels sistema Ter-Llobregat. A major disponibilitat de recursos superficials menor és el grau de reutilització i a l’inrevés.
6. La dessalinitzadora
En un context de país desenvolupat que necessita tenir cobertes les necessitats hídriques en tot moment, calia dotar l’àrea Metropolitana de Barcelona de majors recursos per a l’abastament urbà. Els recursos del riu Llobregat, el Ter i el Besòs juntament amb els recursos subterranis no donen una garantia de subministrament suficient i, per tant calia implantar una nova infraestructura que aportés aquesta major garantia. La solució adoptada ha estat una dessalinitzadora ubicada a la desembocadura del riu i a tocar de l’ERA del Prat. Aquesta dessalinitzadora capta de l’ordre de 120 hm3/any per potabilitzar fins a 60 hm3/any. La salmorra o rebuig de la dessalinitzadora abans de ser abocada es mescla prèviament amb les aigües de la Depuradora del Prat aconseguint així una reducció de la salinitat i, per tant, menor impacte sobre les aigües marines.
7. La interacció de les aigües amb els sistemes naturals
El delta del Llobregat és una espai de reconegut valor ecològic i paisatgístic per la presència d’hàbitats molt variats: sorrals costaners, pinedes litorals, llacunes permanents, maresmes, conreus i prats humits; per la posició geogràfica que ocupa dins la principal via migratòria entre Europa i Àfrica de moltes espècies d’aus; per la notable diversitat i singularitat pel que fa a la flora i la fauna; i per estar immers en una àrea intensament urbanitzats, fet que atorga als espais naturals del delta del Llobregat una situació de clara excepcionalitat.
L'existència dels espais naturals del delta del Llobregat respon essencialment a dos factors: el primer a la història geològica i recent del delta, on trobem una plana al·luvial formada pels material aportants pel riu durant segles i l'existència d'unes llacunes litorals formades per braços abandonats del riu en canviar la seva llera.
Pel que fa a les maresmes de les Filipines i de la Murtra corresponen a punts baixos del delta formats per una progressiva sedimentació que els ha anat aïllant de l’aigua de mar.
Pel que fa a la zona costanera de Gavà- Castelldefels la platja està acompanyada per un sistema dunar que forma un cordó litoral i el qual s’ha anat degradant per la pressió urbanística (Figura 19).
Figura 18) fotografia d’una duna a Castelldefels l’any 1913. Font: Fons Ferret.
El segon factor ha estat la progressiva ocupació del territori, urbà i industrial en un principi i per grans infraestructures en els últims anys. L’any 2004, per exemple va desaparèixer l’estany de la Podrida amb les obres d'ampliació del Port de Barcelona. Es dóna la peculiaritat que amb la implantació dels nous carrers d’aquell àmbit se li volia dedicar un carrer però, és clar, quina indústria voldria ubicar-se en el Carrer de la Podrida. La idea va ser desestimada.
Figura 19) Mapa amb la delimitació de la Xarxa Natura 2000.
1- L’estany de Ca l’Arana és un forat de fins a 9 m de profunditat i 1 ha de superfície corresponent a una antiga extracció d’àrids no reomplerta i inundada pel nivell freàtic. Previ al desviament del riu l’aigua era força dolça però amb el desviament aquest estany se salinitzà presentant una conductivitat mitjana actual al voltant dels 4.600 ?S/cm.
2- L’estany de la Magarola amb una superfície actual de 0.5 ha, ha patit en els últims anys l'efecte de la regressió del litoral. S'ha registrat una conductivitat mitjana de 40.000?S/cm, efecte de l'estreta comunicació amb el mar, la qual condiciona les seves comunitats vegetals i animals, com ara la vegetació halòfila que l'envolta i les comunitats d'invertebrats aquàtics d'ambients salins.
3- L’estany de la Ricarda presenta unes dimensions d’uns 1300 m de llarg amb una amplitud que oscil·la entre els 15 m a la part alta fins els 100 m a la part baixa. La seva profunditat és entre 2 i 4 m. Les seves aportacions d’aigua ordinàries venen condicionades per les aigües de pluja, aportacions de valls agrícoles i aportacions d’aigües subterrànies (Grau, 2010). Les sortides es poden donar per obertura de l’estany a mar, evapotranspiració i per drenatge cap a l’aqüífer. En funció d’aquests paràmetres i de l’època de l’any l’estany es pot comportar com a emissor o com a receptor d’aigües. En general, l’estany presenta uns cicles hivern- estiu motivats no només per tots aquests factors del balanç sinó també per la variació estacional eustàtica. És en els períodes d’estiu s’activen l’aportació extraordinària d’aigua provinent del pou i a partir del 2008 de la depuradora del Prat.
Figura 20) Evolució del nivell de l’Estany de la Ricarda amb evolució pluviomètrica i aportacions d’aigua externes.
4- L’estany de la Roberta es va construir als anys 40 lligat al desguàs de l'Aeroport i es va remodelar el seu contorn el 2003. Té una superfície de 2 ha i només rep aportacions d’aigua de l’aqüífer superficial. El fet de no rebre aportacions superficials provoca que la seva qualitat sigui de les millors del delta, fet que s'evidencia en els seus poblaments de plantes macròfites. A prop seu, però desconnectat de la llacuna, l’Aeroport hi té cargols d’Arquímedes que desguassen aigua dels canals perimetrals.
5- L’estany del Remolar de 6.5 ha recull el desguàs de les aigües d'un part important dels municipis de Sant Boi, Viladecans i el Prat a través de la Riera Roja, la sèquia de la Vidaleta i de la Reguera de les Bogues. A l’oest (adjacent) del Remolar es troba la Maresma de les Filipines de 52 ha, una zona on en funció de l’època de l’any i de la pluviometria hi ha més o menys làmina d’aigua. Tancant aquest sistema natural hi ha el braç de la Vidala, un braç construït els anys cinquanta per a la pràctica de l’esquí nàutic de 1.8 km de llarg i uns cinquanta metres d’ample i que ara forma part de l'espai protegit.
6- L’estany de la Murtra és un estany relicte d’una antiga badia, que passà a albufera i s’anà reomplint amb el pas dels anys. De fet, aigües amunt es troba la Murtrassa, un estany que actualment se’l pot catalogar com a colmatat. La superfície de la Murtra és de gairebé 2 ha i li arriben aigües de la Corredora principal, la corredora de les Parets acumulat aigües d’una superfície aproximada de 11 km2.
7-Les basses de Can Dimoni, ubicades al centre del delta, a la zona agrícola de Sant Boi, són 3 antigues extraccions d’àrids del anys 70 no reomplertes, on hi aflora l’aqüífer superficial. Amb l'aturada de l'extracció de sorres dels anys 80, va començar el procés de naturalització fins a la situació actual amb unes comunitats vegetals i animals típiques de les zones humides. Ocupen un superfície total mullada de 3 ha.
8- L’Aeroport del Prat ocupa una superfície de 10 km2 al centre del delta, limitant en bona part amb els espais naturals del delta del Llobregat. Aquesta infraestructura, necessita d’un sistema de drenatge per protegir les seves instal·lacions que té dues funcions: drenar les aigües pluvials i limitar possibles augments del nivell freàtic. Aquests canals perimetrals a les pistes acaben desguassant a diferents punts: per l’est a l’estany de l’Illa, a la zona central a través de cargols d’Arquímedes directament al mar (a l’est de l’estany de la Roberta), a l’oest a través del Canal de les Bogues , el qual aboca directament a la Llacuna del Remolar mitjançat un bombament amb 4 cargols d’Arquímedes amb capacitat de 3,3 m3/s i sistema d’accionament automàtic.
L’estany del Remolar constitueix un punt de desguàs de les aigües de drenatge del Delta: de la zona urbana, canalitzades a través de les rieres, de la zona agrícola i de l’aeroport. Això fa que estigui sotmès a unes fluctuacions dels seus nivells d’aigua i de la seva qualitat que depenen del règim de pluges.
Cal tenir present també que l’aigua que inicialment està destinada al reg agrícola, també subministra aigua als sistemes naturals situats, la majoria, a la part final de les xarxes de distribució d’aigua i també hi ha un aprofitament no gens menyspreable pel que fa a la recàrrega natural dels aqüífers.
Es donen, per tant, 3 usos diferenciats per la mateixa aigua que alhora es troben fortament interrelacionats, actuant com a nexe comú entre l’espai agrícola, les zones humides i l’aqüífer , és el que es coneix com els cabals agroambientals. Aquests cabals es diferencien dels cabals ecològics delscursos fluvials únicament en el fet que s’imposen aigües avall dels punts de captació, noconsiderant-se inclosos dins la demanda agrícola i busquen satisfer els requeriments hídrics d’aiguamolls i zones humides o la preservació d’àmbits amb protecció ambiental.
En aquest sentit, els cabals de reg del Canal de la Dreta estarien realitzant una funció d’aquest tipus en aportar cabals als espais naturals del delta que es troben al final de la seva xarxa de distribució.
8. Les salmorres
A la zona del Bages (conca mitja del Llobregat) hi ha hagut activitat minera ja des del Neolític però, en els darrers anys aquesta, cada vegada, ha estat més significativa. Consegüentment, l’efecte d’aquesta activitat sobre el medi també ha estat progressivament més gran. És per això que al llarg dels anys vuitanta es va construir un col·lector de salmorres amb dos ramals: un pel Cardener i un altre pel Llobregat destinats a recollir les salmorres d’aquesta activitat. El 1988 el col·lector es va posar en marxa i, el 2002 aquest va deixar d’abocar a Sant Joan Despí per passar-ho a fer a l’emissari de l’ERA del Prat de Llobregat. Més recentment, el 2009 s’ha desdoblat el col·lector des d’Abrera al mar per tal d’incorporar les aigües de rebuig de l’EDR de l’ETAP d’Abrera, les de l’osmosis de l’ETAP de Sant Joan Despí i les de Solvay.
La construcció de ramals al Prat, Zona Franca i Castellbisbal per a incorporar noves aigües de rebuig amb alt contingut salí i nul contingut orgànic està en aquests moments en execució però aturat per manca de finançament. Es preveu que una vegada es posin en servei aquests ramals la conductivitat de l’ERA de Sant Feliu i del Prat baixi sensiblement i, per tant, de retruc, la reutilització de les aigües regenerades singui encara més fàcil.
Per poder visualitzar el format PDF pot descarregar el programa Acrobat Reader des de la Web de Adobe Corp. Aquest programa és gratuït.
